Poesíes a la tardor de la vida

Colección Poesía
Un libro de Salvador Mañé Farré

Crec que va ser un savi qui va dir: ”Si no tens treball, escriu”. Ara me’n recordo, diria que va ser en Saramago. Doncs bé, ara que estic jubilat, que el despertador ja no cal posar-lo, que puc fer el que els francesos en diuen “la grasse matinée”, ara que no tinc que besar a cap mà pel que m’he guanyat amb el meu treball, ara que sols faig el que jo vull, ara que no tinc feina, ara faré el que més m’agrada: escriure.
Aquest petit llibre és el resultat d’haver conquerit la meva llibertat. He hagut de renunciar a moltes coses a la meva vida: el treball per portar el pa als meus m’ha esclavitzat i m’ha fet renunciar a plaers intel·lectuals molt endinsats en la meva ànima.
La vellesa té uns grans avantatges: et torna pacient, moderat, et fa assaborir el present, allunyes el passat, no penses en el demà. T’estimes els teus cabells blancs, les arrugues que d’altres avorreixen, et perdones tonteries, perdones els altres, els néts et fan més condescendent, ja comprens més bé la teva muller, el veí, et tornes més generós amb tu mateix i amb els altres.
He viscut, és a dir he patit i he gaudit. Això és la vida. Ara que tinc seixanta-set anys és hora d’escriure. La meva muller, sempre m’havia dit que em posés a escriure. Tenia raó, cada dia dels meus dotze mesos de servei militar, no vaig deixar mai de escriure-la. I ella a mi. Què es pot dir fent el servei militar, tancat en un quarter? On calia marcar el pas, fusell a l’espatlla, saludant a uns que no s’ho mereixien?, menjar ranxo fastigós? Doncs bé, cal obrir el cor. Allí hi ha tot un món. Aquest llibre es això, un món molt petit. El meu cor s’ha obert i algunes guspires n’han sortit. En queden moltes encara per desvetllar, però deixem fer el temps. Les criatures es fan poc a poc. No puc tancar aquest primer contacte sense agrair primer als meus pares, en Salvador i la Maria, per a donar-me la vida. Ells ja no hi són, però des del més enllà em miren. També vull agrair a la meva dona, l’Agustina, el donar-me empenta per escriure. A la meva filla, la Gemma, per haver corregit el llibre; a la meva filla Mónica y al meu fill Salvador per les mostres d’ànim a prosseguir el meu treball; al meu gendre José Ignacio Rodríguez, per els seus consells; al meu gran amic Salvador Bosch de sant Hilari Sacalm pels seus consells fotogràfics i fotos cedides; a la editorial Elandis d’Almeria per la seva professionalitat i la seva serietat; i als que m’han donat suport al saber que estava escrivint un llibre de poesia. I a tots aquells que us heu dignat comprar el llibre, serà una manera d’estar en contacte amb tots vosaltres.

Que la vida us doni molta pau.

Biografía:

Va ser en un llunyà 2 d’ agost del 1943, quan vaig formar part d’aquest món. No en sabia res d’ ell, però ja hi era. No hi havia marxa enrere. El meus, estaven molt contens, ho sé segur. Poc a poc vaig créixer, els anys es van seguir uns darrera els altres. Com l’aigua d’un riu, vaig entrar en el món dels adults. Una vida sense el pare, arrabassat de sobte per un destí maleït. La meva infantesa va ser feliç al costat de la mare i de les meves sis germanes i el meu germà.
Vaig anar a diferents escoles, on tot cantant “El Cara el Sol”, vaig aprendre a llegir i escriure. Finalment “La Salle” de Girona em va tutelar i vaig anar a parar a França on hi vaig fer els meus estudis
secundaris.
De tornada a casa, em vaig titular en llengua francesa en la “Escuela Oficial de Idiomas” de Madrid. A Madrid hi havia quasi de tot. A Girona vaig fer de professor de llengua francesa en el Col·legi “Bruguera” i en el col·legi “La Salle”. Però la meva carrera professional aniria per altres camins. Quaranta anys de cap d’administració d’empreses havien de ser el meu segell personal. Em vaig diplomar en EADA, i vaig començar la carrera d’empresarials, que malauradament, per diverses circumstàncies no he pogut acabar, és una espina que tinc en el cor. Ja se sap, el cervell no et deixa mai de reclamar allò que et va proposar.
Però sí que la meva dona em va proposar d’ escriure: “Salvador has d’escriure, tu en saps” Les hores i dies interminables de la meva feina no em permetien fer-ho. Però vet aquí que ha arribat allò que tots desitgem: la jubilació.
Ara, tinc allò que és el més preuat per l’home: la llibertat! Llibertat del teu temps, llibertat per a dir i fer el que sents, el que vols. Aquest llibre és un crit de llibertat, una exhalació de l’ànima. Tot llegint-lo, penseu que ha estat escrit amb el cor, i al cor de l’home vull arribar. Hi veureu homes que treballen, vides perdudes, estats d’ànim, cançons del cor, contemplació de l’esperit. Desitjo que el gaudiu com jo he gaudit en escriure’l.



Contacta con nosotros


Los campos con asterisco son obligatorios

Llámanos sin compromiso al
91 082 0048