Un accident inesperat em va fer recapacitar i veure que en un moment podria desaparèixer d’aquest món sense deixar res per al record. Pràcticament, en pocs dies, uns mesos a tot tardar, podria passar a formar part d’una història oblidada. Potser d’aquí a un any, algú s’acostarà al nínxol portant unes flors de plàstic i vessarà alguna llàgrima perduda que caurà, segurament, al fred terra de ciment, per assecar-se al cap de pocs segons. Probablement, passarà només al primer aniversari.

Aquesta és la raó per la qual em veig en la necessitat, sempre amb un xic d’humor i senzillesa, de deixar un document escrit on en un futur, algú assedegat de lectura, em conegui de nou. Potser un net o besnet, qui sap. Probablement tu.

A mesura que anava escrivint i recordant passatges de la meva vida, de la meva joventut i de la meva infantesa, va créixer en mi un halo de malenconia que em va acompanyar en tot aquest projecte. Més d’una llàgrima he vessat en el meu afany. Si ho hagués sabut, hauria pres innombrables notes per tal de documentar la meva història amb tots els esdeveniments que he viscut. La vida passa i mai torna, per això és un final trist i plorem la pèrdua d’algun ésser estimat que ha marxat. Només volia ser perenne, que algú em conegués.