Quan l’any quaranta-sis Cela va viatjar a la comarca de l’Alcàrria, a la província de Guadalajara, s’hi va trobar allò que probablement ja sabia: una buidor paorosa colpida pels estralls d’una guerra que havia farcit de morts i de metralla un paisatge vençut pels anys d’abandonament. Poblets burells que encaraven la postguerra amb una indolència resignada, hereus d’una dissort antiga, d’una misèria esfereïdora, però que mantenien encar el desig d’un progrés que no arribava.
L’any 2017 vaig voler emprendre el meu Viatge a l’Alcàrria particular, resseguint les passes del gallec universal, copsar què en quedava d’aquells records, d’aquella petja abstrusa que s’enfonsava en el més profund de la terra, de la vida, de l’ànima.
Aquells dies de darrers de desembre vaig topar amb la buidor. Una buidor plena de caràcter, de records, de paisatges ondulats, curvilinis, de teulats negres, d’una gent que, malgrat tot, encarava el futur amb la credulitat dels folls, amb l’esperança d’un futur que no sap si arribarà. Vingueren amb mi, un quadern de viatge, la història, les cançons, les llegendes… I, sobretot, la Maria.