Emili Soler Calucho, magistrat de Barcelona, és net d’ Emili Soler i Fors i transcriptor de les seves memòries relacionades amb l’estada a Mont-roig, on va ser l’impulsor de la construcció de les escoles, un edifici exemplar per l’època i pioner en la millora de les condicions pedagògiques dels estudiants.
Va accedir a l’ensenyament als 17 anys i va obtenir per oposició el número 1 a la plaça de mestre d’Amposta. Després va demanar el destí de Mont-roig i, finalment, va aconseguir també per oposició la plaça d’inspector de la província de Barcelona.
D’una cultura singular, havia llegit tots els clàssics i tenia una important biblioteca, es pot dir que va ser un pedagog vocacional. A les seves inspeccions a les escoles de la província de Barcelona estimulava els mestres per tal de millorar l’educació, camí únic, segons el seu criteri i el de molts altres, per aconseguir la pau i el progrés econòmic i social dels pobles.
Dins d’aquest esperit progressista de l’ensenyament, va escriure innumerables articles de divulgació pedagògica a diaris de gran tirada i també d’especialitzats en l’ensenyament.
L’any 1929 en plena dictadura del general Primo de Rivera, va sorgir un conflicte lingüístic entre el meu avi i el general Milans del Bosch, governador civil de Barcelona. Durant aquell període de repressió política contra Catalunya, va demanar-li que li enviés una relació de tots els noms del mestres de la província de Barcelona que donaven les classes als infants en l’idioma català, per fer-los fora de Catalunya com a represàlia. Al negar-s’hi rotundament, aquell el va destinar sense cap tràmit a la ciutat de Palència, una de les més fredes a l’hivern, fet que va empitjorar la seva salut delicada dels bronquis des de la seva permanència a Amposta al costat del riu Ebre. No obstant això, a Palència, i concretament en un acte al poble de Meneses, va conèixer a José Calvo Sotelo, ministre d’Hisenda, en la inauguració d’una escola dedicada al ministre que, després del parlament protocol·lari del meu avi com a inspector d’Ensenyament de la província, el va felicitar personalment i li va preguntar què hi feia un professional de l’ensenyament com ell, condecorat amb la Creu d’Alfons XII, en una província tan llunyana de Catalunya. El meu avi li va explicar el que havia passat amb Milans del Bosch, a la qual cosa el ministre li va dir que no en sabia res de tot això, però que anés a parlar de part seva amb el ministre d’Ensenyament, qui li va facilitar el retorn immediat a Barcelona.
Com s’ha dit al començament, aquest llibre de memòries d’Emili Soler i Fors havia estat dissenyat per a ser editat, al seu dia, en paper per l’ Ajuntament de Mont-roig com a record i testimoniatge a la seva memòria, però dificultats econòmiques d’aquell consistori ho impediren. Ara el seu net, ha fet front a aquest repte.
Menú
