Bernat havia nascut a l’agro, de pares dedicats a l’agro. Era lògic que la seva vida es dediqués a viure del producte d’aquesta terra en la qual va obrir per primera vegada els seus ulls.
L’Univers, que sempre va a la seva, va decidir arrencar-lo del seu bressol i llançar-lo enmig de la dura ascètica de l’Institut lasal·lià.
Després d’anys de formació i sense previ avís, l’ona de la vida el llença a un món desconegut per a ell. Els horitzons fins llavors nítids desapareixen de la seva vista. De cop es submergeix en la solitud. El seu camí es converteix en un atzucac.
Els núvols es buiden i li permeten dedicar-se al que era i serà el seu eix transversal: “dedicar-se al servei de la joventut.” Tres escoles de la perifèria de Barcelona ocupen la seva tasca fins a la jubilació.
La passió d’ensenyant i la seva vida improgramada de mestre errant no l’aturen. El seu caminar és una cerca inacabada que li fa preguntar-se cada alba si el que fa és el que hauria de fer.
Acaba els seus dies al mig de la selva africana. Guinea Equatorial donarà compliment a un dels seus somnis juvenils. Allí gaudirà de la pau que dóna la ceiba i l’okume. Al final li pregunta a l’Univers si ha complert amb el que estava previst. Ell creu que sí, perquè ha estat feliç.