Crec que és bastant comuna en els poetes la sensació de fatiga després d’enllestir un llibre. Un cansament que sovint el mena a creure que mai no tornarà a escriure’n més, de poemes. Jo mateix l’he experimentada. No em refereixo a l’estadi –o al moment– en què, a pesar de poder continuar escrivint versos, el poeta sap conscienciosament que ha conclòs el seu món poètic. Pren consciència que ja ha escrit tota la poesia que li havia sigut atorgat d’escriure. Assolida aquesta fita, tot poeta desitja veure estotjada i publicada la seva Poesia Completa. Aleshores, si se’n sent capaç, és l’hora d’ordenar els poemes i els llibres editats (o inèdits), expurgant-los de textos prescindibles, per tal de donar més cohesió al conjunt total. En definitiva, corregint errades, introduint els canvis necessaris a fi de perfer encara millor la seva obra poética.

He escrit la poesia que m’ha sigut atorgat d’escriure. He escrit sense més pretensions que les de fer-ho el millor que podia i sabia, sols obeint els dictats de la meva consciència, compromesa amb la Vida i amb la voluntat de donar un bon servei a la Cultura dels Països Catalans. Sense esperar compensacions de cap mena, sentint-me premiat pel sol fet d’haver escrit com he escrit, amb total llibertat i utilitzant la llengua com un servidor i no pas per servir-me’n