¿Per què a sa Vall d’Aran, amb 9.930 habitants, li poden dir oficialment aranés a s’occità, i a Balears, amb 1.187.808 habitants, no li podem dir menorquí o balear an es català?

Estimar es menorquí no és cosa de quatre ignorants i analfabets amb mala baba que pretenen imposar es castellà com mos volen fer creure qualcuns. D’ençà de 1983, any en què s’aprova s’Estatut d’Autonomia que reconeix es català com a llengua pròpia de Balears, rebaixant es menorquí a subdialecte i prohibint sa seua ensenyança a ses escoles, es menorquí no ha deixat de perdre prestigi davant es català estàndard: se’l segueix considerant un dialecte en es sentit més pejoratiu des terme, un patois, una forma de xerrar familiar, domèstica, sense entitat per s’activitat pública i oficial. Sa millor prova d’açò és que avui es néts corregeixen es seus avis perquè no rallen es català estàndard que ets al·lots aprenen a s’escola.

Si es menorquí encara se conserva és gràcies a ses famílies que l’han seguit rallant an es seus fills, no a ses institucions públiques que, enfora de vetlar per sa seua supervivència, han fet i fan tot lo contrari. Apel·lant a una pretesa “ciència”, així com a s’edat medieval s’invocava lo diví o sagrat, es defensors des català estàndard a ultrança pretenen arraconar es menorquí a sa clandestinitat.

Sa llengua de Menorca és un llibre per defensar es menorquí sense mitges tintes i sense complexos, desmitificant fil per randa totes ses fal·làcies que, en nom de sa ciència, s’han dit contra sa nostra llengua menorquina.