En els inicis de la meua trajectòria docent vaig escoltar en boca d’una col·lega gallega aquella idea que diu que el pas del temps ho cura tot llevat de l’enyorança per la terra, que encara la fa créixer més. I si bé en aquell moment no era massa lluny de casa (havia començat a treballar a Alcoi) ni sentia nostàlgia per aquesta, aquella expressió no em va deixar gens indiferent. I quan ja em vaig establir a Alacant, un poc més lluny de la meua València natal, efectivament anava comprovant que el sentiment d’enyor anava de dia en dia fent-se més i més intens, i en especial moments lligats a la infància i adolescència passats al poble de Montserrat. I com que sí que tinc molt clar que la vida és per damunt de tot comunicació i que sense comunicació no hi ha vida, quasi sense adonar-me i amb una voluntat no predeterminada que això poguera convertir-se en un llibre, vaig començar a posar-ho per escrit, sense perdre mai de vista la idea que un dia li vaig llegir a Joan Fuster, segons la qual el primer requisit que havia de complir un escriptor era el de fer-se entendre. Espere que el lector puga gaudir amb el contingut i les formes del llibre que té a les mans almenys en la mateixa proporció que jo ho he fet en el procés de la seua escriptura. Seria per a mi motiu de gran satisfacció. Bona lectura!
Menú
