Em dic Oriol i tinc una doble vida.
De dia faig de mestre, de director d’escola, de formador i, sobretot, de pare d’una noia d’onze anys. Escric una columna al Diari del Vallès, faig tertúlies a la radio i organitzo xerrades i tallers per a qui vulgui donar voltes sobre el món educatiu. La meva feina em regala l’oportunitat de relacionar-me amb mares, pares i mestres de tota mena: persones pintoresques, utòpiques, modernes, entusiastes, patidores, compromeses, creatives, estrafolàries, resignades, alternatives, afectuoses, intolerants, idealistes, optimistes i rondinaires amb qui tinc infinitat de converses sobre tots els temes que us pugueu imaginar. I, és clar, amb nens i nenes imprevisibles, espontanis i meravellosos amb els que visc milions d’anècdotes que fan, del meu dia a dia, una aventura constant.
De nit em tanco a casa. M’agrada la solitud, la calma, el silenci, la crema de ratafia amb gel, i necessito escriure. Escric sobre allò que admiro i també sobre allò que m’enfada. Altres fan ioga, van al psicòleg o prenen flors de Bach. Jo espero que tothom dormi i escric. Crec que ho faig per egoisme, perquè em convé treure’m de sobre totes les emocions que he acumulat durant el dia i perquè no suporto anar pel món amb pedres a la faixa. Faig servir la barbàrie i el surrealisme com a excusa per parlar de coses que per mi són importants, tant, que si les digués tal com les penso faria sentir malament molta gent.
Amb aquest llibre, per la primera vegada, els contes que escric quan ja és fosc surten a la llum.
Menú
