Va ser en un llunyà 2 d’ agost del 1943, quan vaig formar part d’aquest món. No en sabia res d’ ell, però ja hi era. No hi havia marxa enrere. El meus, estaven molt contens, ho sé segur. Poc a poc vaig créixer, els anys es van seguir uns darrera els altres. Com l’aigua d’un riu, vaig entrar en el món dels adults. Una vida sense el pare, arrabassat de sobte per un destí maleït. La meva infantesa va ser feliç al costat de la mare i de les meves sis germanes i el meu germà.
Vaig anar a diferents escoles, on tot cantant “El Cara el Sol”, vaig aprendre a llegir i escriure. Finalment “La Salle” de Girona em va tutelar i vaig anar a parar a França on hi vaig fer els meus estudis
secundaris.
De tornada a casa, em vaig titular en llengua francesa en la “Escuela Oficial de Idiomas” de Madrid. A Madrid hi havia quasi de tot. A Girona vaig fer de professor de llengua francesa en el Col·legi “Bruguera” i en el col·legi “La Salle”. Però la meva carrera professional aniria per altres camins. Quaranta anys de cap d’administració d’empreses havien de ser el meu segell personal. Em vaig diplomar en EADA, i vaig començar la carrera d’empresarials, que malauradament, per diverses circumstàncies no he pogut acabar, és una espina que tinc en el cor. Ja se sap, el cervell no et deixa mai de reclamar allò que et va proposar.
Però sí que la meva dona em va proposar d’ escriure: “Salvador has d’escriure, tu en saps” Les hores i dies interminables de la meva feina no em permetien fer-ho. Però vet aquí que ha arribat allò que tots desitgem: la jubilació.
Ara, tinc allò que és el més preuat per l’home: la llibertat! Llibertat del teu temps, llibertat per a dir i fer el que sents, el que vols. Aquest llibre és un crit de llibertat, una exhalació de l’ànima. Tot llegint-lo, penseu que ha estat escrit amb el cor, i al cor de l’home vull arribar. Hi veureu homes que treballen, vides perdudes, estats d’ànim, cançons del cor, contemplació de l’esperit. Desitjo que el gaudiu com jo he gaudit en escriure’l.
Menú
