Pot l’ambició desfermada, sense brida ni fre, ordir l’entrellat general de la vida? Pot fer i desfer a plaer els somnis i les il·lusions, els ideals de la joventut? Ben mirat, som una societat embarcada en el mateix vaixell, i sembla com si ens deixéssim endur cap a no se sap on, bo i anar fent la viu-viu per tal que algú ens tregui les castanyes del foc, mentre tot de vivències ancestrals queden enrere difuminades per les arenes movedisses d’una actualitat voraç. Enterrades, potser? Quina és, tanmateix -si n’hi ha cap- la foguera anímica que sustenta i nodreix un país?

En aquesta ja quarta novel·la, en Pere Pascual traça amb mà segura una galeria de personatges que bateguen -enmig també d’algun dels desastres naturals que van assolar el país el segle passat- entre la solitud glacial, l’aïllament i les passions soterrades, la voracitat més atroç i l’abúlia… Resta encara algú, tanmateix, que tingui la sensibilitat més fonda a flor de pell o que no hagi trencat mai cap plat?