La figura del pianista canadenc Glenn Gould, a mesura que passa el temps, pren aires d’autèntic fervor entre els seus adeptes més humils. A diferència de les actuals estrelles de l’art musical, que viuen completament abocades al món exterior, la figura i l’obra de Gould es continua recloent. No sé si la publicitat li ha fet mal, en realitat tant me fa, ja que per assolir els immortals regals que ens ha deixat podem fer cas omís de totes les manifestacions que ens el presenten com un geni o com un músic rutilant.
Biografía:
Arquitecte, crític d’art. Ha publicat articles i treballs en diferents diaris, setmanaris i revistes com són ara La Vanguardia, El
Món, Revista Musical Catalana, Regió 7, Serra d’Or,… És membre de la Fundació Josep Pla (Palafrugell), de la Société des Amis d’Honoré de Balzac (Paris), i patró de la Fundació Francesc Pujols (Martorell). Ha publicat Balzac: Els anys italians 1836-1838. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (2008)