GUILHÈM és una dels milers i milers d’històries personals dels emigrants que des d’Occitània  an venir cap a Catalunya durant bona part de l’edat moderna, fugint de les penúries econòmiques i de les lluites civils i religioses.
Posant-nos en la pell d’uns personatges reals, els germans March i Guillem, que vingueren d’Andouque, al bell mig del País d’Oc, coneixerem les vicissituds per les quals van haver de passar tota aquella munió de gent que, tal com deixà escrit un contemporani de l’època, el jesuïta Pere Gil, “Y així, foragitats tots els moros, restà Cathalunya habitada sols de cathalans y francesos”, perquè a principi del 1600, els occitans i alguns forasters més formaven prop del 50 per cent de la població a molts dels pobles catalans.
Coneixerem com era l’època que els va tocar viure, com era la societat, les relacions personals, el món del treball, els fora-llei, la justícia, els costums i les fatalitats que assotaven la terra, perquè aquella gent –en realitat, tota la gent– són per a mi els veritables herois anònims que han acabat configurant la història dels pobles, ja que sense sortir als llibres de text, ni a les cròniques oficials de monarques, clergues i nobles, van aconseguir sobreviure malgrat aquests personatges i les seves guerres, malgrat les catàstrofes naturals i malgrat les pestilències.
Si avui som aquí cadascú de nosaltres, si tenim una família i formem part d’un poble, el que sigui, és gràcies a aquells primers herois que, en temps remots, van tenir la fortuna d’esquivar la dissort i van anar eixamplant els seus llinatges sense saber mai quan s’estroncarien.
Sorprèn de veure com es repeteix la història, com les relacions entre els pobles, els fluxos migratoris i les seves causes, etc. semblen reflectir-se en un mirall del passat per més que hi hagi segles pel mig entre un punt i un altre en el temps, i la humanitat, aquesta espècie tan
singular, seguim caient en els mateixos errors i cometent els mateixos disbarats.