«Enfin l’érection est arrivée», que diria Flaubert. Com el Beaujolais Nouveau!
El sentiment, en temps de confinament, és d’ànsia de llibertat, de poder sortir al carrer, de viatjar i de quedar per fer coses amb la gent. Aquest és el paradís. I, de moment, és fora del nostre abast. El món real s’imposa al del desig. Se’ns fa etern esperar: «Esclataran al sol futures primaveres?», em pregunto jo amb paraules del poeta de Les noces del cel i l’infern.
Els humans, com els micos, comencem a envellir quan deixem de fer coses noves, diferents; quan hem perdut les ganes d’aprendre.
Potser ja no té sentit l’existència d’un cos d’Inspectors amb dependència absoluta del DdE, … Només caldria, doncs, menys control i més confiança en els centres i en els equips directius. Un nou model més eficaç i més eficient. Per exemple el
model Finlàndia, on fa dècades que no tenen Inspecció i tenen els millors resultats educatius: descentralització real, coresponsabilitat i la millor formació i confiança en el professorat.
El seu dietari és una joia literària i artística. Hi parla de tot; de la pintura, de la literatura, de la música; de la vida, de la política i la societat parisenca del xix, d’amors, amistats amoroses (George Sand) i amants (la baronessa Joséphine de Forget, la de més pedigrí). I sobretot dels claus amb les seves models. Fa anotacions on indica el preu de la sessió amb la model que inclou la posa artística i la chiavatura, escrit en italià (!): «Al matí ha vingut Laure; ella i la chiavatura 5 francs. I ahir una altra amb la noia negra».
