Són set minuts, els que van de les 06:57 a les 07:04 del matí. Ells es posa al meu llit com un ritual i es recargola al meu braç com si fos el seu tresor més preuat. Uns instants per trobar la postura i a i cinquanta-vuit ja torna a dormir mentre jo miro com s’escapen els segons un a un, compassats amb els seus batecs, que em recorden que el que és essencial és també molt bàsic. Sense dubte, el millor moment del dia en què les idees, les tasques, els objectius, les cites i les persones s’ordenen increïblement en un croquis que sembla el mapa del metro de Moscou, un caos monumental, però que per a mi és una guia de supervivència que em manté allunyat de la catàstrofe. A les 07:05 ja fem tard i no puc evitar que se m’escapi el somriure recurrent de qui sap que, agafi la línia que agafi, tots els trajectes acaben en aquesta escletxa de 420 segons en què l’olor dels seus cabells nets del dia anterior em rescata d’una zona bastant menys amable amb mi mateix.